4 de juny 2009

Text: Mr.Young / Imatges: Puigbert





Amb "The Mansion on the hill" començava un akelarre de sons i balls cromanyònics, amanit amb distorsions sòniques, molta potència i molta molta fressa. I per acabar una guitarra destripada, amb ràbia però també amb tossuda insistència, i amb ofici. "Hey hey my my, rock 'n roll will never die" el particular homenatge punk d'un cowboy d'Ontario, "Everybody knows this is nowhere", i així un a un Neil Young desgranava tots els seus superclàssics en un concertàs com jo no recordava. Un homenatge als elèctrics més primitius, no apte pels exigents i refinats gustos d'algunes oídes empordaneses.

Hi havia moltes cròniques d'aquest concert, i de fet ahir dilluns, festiu a la capital, vaig estar assajant algunes, sense resultat. O sigui que em conformaré dient que en tres hores, a un descampat que va ser forum un dia, vam repassar alguns dels més elèctrics i obscurs capítols d'una vida (la meva) que feia temps que no es repassava en aquestes condicions (música, cel, lluna, cervesa, pudor de forum, col·leguisme...).
La nit va seguir, per que era un festival, no un concert. Vam sentir moltes altres coses deprés del canadenc, res, no res. Tot estava dit, el mestre tancava una setmana d'aquelles que marquen època. 

Mr Young


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Oh yeah!
Gràcies puigbert, el de l'avantguarda del so!
Mr Young the grunge

lluís Puigbert ha dit...

ha ha! ...l'any que decideixis abandonar la ronya musical i abraçar les noves tecnologies amb un sonar, fes-m'ho saber ;-)